miércoles, 23 de agosto de 2017

TESTIMONIATGES NO CRISTIANS DE L'EXISTÈNCIA DE JESÚS

Jesús sí va existir i sabem més d'ell que de qualsevol palestí jueu abans del 70 dC. No va ser considerat significatiu per als historiadors del seu temps encara que Flavio Josefo i Tàcit es refereixen a Crist en els seus escrits. Va patir sota el poder de Ponç Pilat. De l'existència de Jesús de Nazaret no dubta cap historiador seriós. Per a l'historiador especialitzat en cultures antigues Michael Grant, ja mort, hi ha més evidència que va existir Jesús que la que tenim de famosos personatges històrics pagans. També James H. Charlesworth va escriure: “Jesús sí va existir i sabem més d'ell que de qualsevol palestí jueu abans del 70 dC”. I. P. Sanders en La figura històrica de Jesús afirma: “Sabem molt sobre Jesús, bastant més que sobre Joan el Baptista, Teudes, Judes el Galileu i una altra de les figures el nom de la qual tenim aproximadament la mateixa data i el mateix lloc”. I F. F. Bruce, autor de Són fidedignes els documents del Nou Testament?, sosté que “per a un historiador imparcial, la historicitat de Crist és tan axiomàtica com la historicitat de Juli Cèsar”.

Resultado de imagen de jesus“La mort en creu és el fet històric millor testificat de la biografia de Jesús”, assenyala a ABC Santiago Guijarro, catedràtic de Nou Testament de la Facultat de Teologia de la Universitat Pontifícia de Salamanca.

Jesús no va ser considerat com a significatiu pels historiadors del seu temps. Si apareix en la literatura pagana i jueva de l'època va ser per l'embranzida dels cristians que el van seguir. “Cap dels historiadors no cristians es va proposar escriure una història dels començaments del cristianisme, i per aquesta raó només esmenten els esdeveniments que tenien alguna rellevància per a la història que estaven explicant. No obstant això, el valor d'aquestes dades puntuals és molt gran”, explica Guijarro en El relato premarcano de la Pasión y la historia del cristianismo.

L'historiador nord-americà John P. Meier relata en Un jueu marginal. Nova visió del Jesús històric com “quan en converses amb gent de la premsa i el llibre (...) aquesta va ser quasi invariablement la primera pregunta: Però pot vostè provar que hi va existir? Si m'és possible reformular una interrogació tan àmplia en una de més concreta com «Hi ha proves extrabíbliques en el segle I dC de l'existència de Jesús? Llavors crec que, gràcies a Josefa (Flavio Josefo), la resposta és sí”.

Flavio Josefo (93 dC)
Resultado de imagen de flavio josefoL'historiador jueu romanitzat (37 a 110 dC) arreplega en el text conegut com “Testimonium flavianum” del seu llibre Antiguitats jueves (91-94), una referència a Jesús que si bé es creu que va ser retocada amb les frases entre parèntesis més avall, es considera autèntic: “En aquell temps va aparèixer Jesús, un home savi, (si és lícit cridar-lo home); perquè va ser autor de fets sorprenents, mestre de gent que rep amb gust la veritat. I va atraure molts jueus i molts d'origen grec. (Ell era el Messies) i quan Pilat, a causa d'una acusació feta pels principals d'entre nosaltres el va condemnar a la creu, els que abans l’havien estimat, no van deixar de fer-ho. (Perquè ell se'ls va aparèixer al tercer dia de nou viu: els profetes ho havien anunciat i mil altres fets meravellosos sobre ell). I fins a aquest mateix dia la tribu dels cristians, cridats així a causa d'ell, no han desaparegut”.


Tàcit (116 dC)
L'historiador romà (56 a 118 dC) esmenta a Crist en els seus “Anals” escrits cap a l'any 116 dC en parlar sobre Neró i l'incendi de Roma l'any 64. Informa de la sospita que hi existia i l’emperador mateix havia ordenat el foc i arreplega “per a fer callar el rumor, Neró va crear bocs expiatoris i va sotmetre a les tortures més refinades a aquells a qui la plebs anomenava “crestians”, [un grup] odiat pels seus abominables crims. El seu nom prové de Crist, qui sota el regnat de Tiberi, va ser executat pel procurador Ponç Pilat. Sufocada momentàniament, la nociva superstició es va estendre de nou, no solament a la Judea, la terra que va originar aquest mal, sinó també en la ciutat de Roma, on convergeixen i es conreen ferventment pràctiques horroroses i vergonyoses de totes classes i de tot arreu del món”. Els historiadors consideren a Josep Flavi i Tàcit com els testimoniatges primitius independents relatius al mateix Jesús més consistents, encara que també hi ha altres fonts que arrepleguen dades sobre els primers cristians:

Plini el Jove (112 dC)
Resultado de imagen de plinio el jovenProcònsol en Bitínia del 111 al 113 i nebot de Plini el Vell. Es conserven 10 llibres de cartes que va escriure. En la carta 96 del llibre 10 escriu a l'emperador Trajà per a preguntar-li què havia de fer amb els cristians, als quals condemnava si eren denunciats. En aquesta cita tres vegades a Crist i assenyala que els cristians deien que tota la seua culpa consistia a reunir-se un dia abans de l'alba i cantar un himne a Crist “com a un déu”:

lunes, 21 de agosto de 2017

BUDISME: EL PRINCIPE I LA VERITAT


«Aquesta és la veritat sobre el dolor: nàixer és dolor, envellir és dolor, emmalaltir és dolor, morir és dolor, ajuntar-se amb el que no ens agrada és dolor, separar-se del que estimem és dolor, no aconseguir el que desitgem és dolor [...] La causa del dolor és la set que porta a voler tornar a viure, a cercar el que ens agrada [...] Però perquè el dolor desaparega cal tallar amb aqueixa set d'existir, rebutjar-la, alliberar-se d'ella. El camí perquè desaparega el dolor té vuit parts: opinió correcta, pensament correcte, paraula correcta, activitat correcta, mitjans de vida correctes, esforç correcte, atenció correcta i concentració correcta. Est és el noble camí óctuple que extingeix el dolor i porta a l'alliberament.»
Sermó de Benarés.

Aquest és el  primer discurs que va pronunciar el Príncep Siddharta Gautama, el sermó de Benarés, en el parc dels cérvols. Diuen els budistes que en ell va començar a ensenyar el camí perquè tots es lliuren del sofriment i aconseguisquen el despertar que desemboca en el nirvana.

Resultado de imagen de Siddharta GautamaEl budisme va començar al nord de l'Índia fa prop de 2.500 anys. El budisme és un conjunt d'idees, més que una religió, que porten a l'alliberament de l'individu dels seus pitjors opressors: la ignorància, la cobdícia, l'odi…

Siddarhta Gautama va ser un príncep hindú que va viure entre el 560 i el 480 a. C. en l'Índia. El seu pare va intentar protegir-ho de qualsevol coneixement del sofriment, però ell abandonó la seua llar per a trobar com era la vida en realitat. Trobar la veritat era com eixir de la foscor cap a la llum. Per aquesta raó, va arribar a ser conegut com Buda, que significa “ el iluminador” o “ el que està despert”. Quan tenia 36 anys, després de llargs anys d'esforç i profunda meditació va aconseguir la Il·luminació. Per açò Buda és el terme que se li assigna a aquest prícip, el fundador del BUDISME.

A la seua mort va quedar establit el budisme en els seus tres components fonamentals: Buda, com a exemple; el dharma, com a manera de vida; i el sanga, que és la comunitat de budistes, que apareix com a referència i suport. És el que criden els tres refugis.

L'oració budista més comuna diu així: «Cerque refugi en el Buda, cerque refugi en el dharma, cerque refugi en el sanga».

domingo, 20 de agosto de 2017

SER UN HINDÚ

L'hinduisme és una de les religions més antigues ( de 1400 a 1500a. de C.) i també una de les més complexes, ja que té milions de déus. No és una religió com les conegudes en occident, ja que no té cap fundador, ni té una “església”, ni un únic llibre  religiós com les altres religions, sinó diverses.

Resultado de imagen de brahmaEl seu origen es barreja amb el de la història de l'Índia, en la vall d'Indus, amb una de les civilitzacions més antigues del món (contemporània a l'Antic Egipte i Mesopotàmia).

Els hindús creuen que Déu no és ni home ni dona sinó un gran Esperit que no pot ser imaginat: BRAHMÁN. Creuen que no té forma o cos i que no pot ser vist.
Però si que pot prendre la forma d'un déu personal...és a dir, que l'Hinduisme té milions de déus però un únic Déu. Per a alguns hindús és Shiva el més important; per a uns altres és Vishnú; la deessa mare és la més forta per a uns altres i Ganesha és molt popular entre els hindús.

Per a l'hinduisme la conducta és molt important. Els nostres actes i les conseqüències d'ells és el que criden karma i va més enllà dels límits d'una sola vida. Açò és així perquè en l'hinduisme es creu en la reencarnació i els futurs renaixements estan condicionats pel conjunt de les accions de la vida present.

En l'hinduisme, a més, hi ha moltes maneres d'entendre la religió i moltes maneres de practicar-la, depenent del caràcter de cadascú, dels seus déus preferits i també de la fase de la vida en la qual s'estiga. Existeixen quatre camins principals.

  • El primer és el camí de l'acció (karma), que consisteix a complir cada acte de la vida com una ofrena a la divinitat, de manera desinteressada respecte dels resultats que s'obtinguen.
  • El segon és el camí de la devoció (bhakti), que consisteix a adorar a la divinitat per mitjà de visites als temples, peregrinacions, assistir a les festivitats i el culte diari, i també amb l'oració constant.
  • El tercer és el camí de la saviesa (jñana), en el qual es pretén arribar a comprendre la realitat última de la divinitat per mitjà de l'estudi dels textos sagrats i l'anàlisi intel·lectual.
  • En el quart camí, el del ioga, se cerca l'alliberament per mitjà dels exercicis físics i respiratoris i la meditació. Solen seguir aquest camí especialment els shaivas.


viernes, 18 de agosto de 2017

DIFUSIÓ DEL CRISTIANISME.

Resultado de imagen de doce apostoles
Un de les dades més segures de la vida de Jesús és que va constituir a un grup de dotze deixebles als quals va denominar els “Dotze Apòstols”. Aquest grup estava format per homes que Jesús va cridar personalment, que li acompanyen en la seua missió d'instaurar el Regne de Déu, que són testimonis de les seues paraules, de les seues obres i de la seua resurrecció.

En uns versicles del del Nou Testament, apareix per primera vegada el terme “cristians” per a referir-se als deixebles de Crist. Ells són els responsables de l'expansió de la doctrina que ell va predicar i que, amb el temps, va donar lloc a una nova religió monoteista, Abrahánica (com el judaisme i l'islam), basada en la vida i ensenyaments de Jesús de Natzaret, tal com són narrades en els Evangelis i altres llibres que conformen el Nou Testament. Encara que existeixen enormes diferències en les creences entre uns cristians i uns altres, la majoria basades en diferents interpretacions dels missatges bíblics, és possible fer un plantejament doctrinario de caràcter general, que passaria, en primer lloc per aquesta creença: la passió, mort i resurrecció de Crist.

Resultado de imagen de cielo“La vida eterna “ o la “ vida del món futur”, és una ferma creença de tots els cristians, la creença en el més enllà., en una vida després de la mort.

Els cristians intenten viure seguint els manaments de Jesús, sobre estimar a Déu i al proïsme, evidenciant la seua FE en la manera en la qual viuen les seues vides

Amb els segles, el cristianisme ha arribat a ser la religió més difosa del món.






miércoles, 16 de agosto de 2017

EL CRISTIANISME: L’ HOMME ANOMEMAT JESÚS.

El Cristianisme va començar amb un home, un jueu anomenat Jesús. Fa 2000 anys, aquest home va començar a predicar i a sanar en la seua pàtria jueva.
Resultado de imagen de jesusLa paraula “ Crist” no és un nom sinó un títol. Significa “ungido” en grec: Aquell que ha sigut triat. La paraula hebrea para açò és “ Mesías “.
Jesús de Natzaret és el referent espiritual per a milions de persones que avui es declaren cristians. Considerat "El Mesías", va ser el fundador d'una nova religió, partint dels pressupostos de la religió hebrea, amb la qual el cristianisme té molts punts en comú (comparteixen una part de la Bíblia), i sensibles diferències.
Va nàixer en Belén, va viure en Galilea amb els seus pares, va passar 40 dies en el desert sortejant les temptacions del dimoni, i 3 anys predicant la paraula de déu i realitzant miracles. En la pasqua jueva, quan comptava amb 33 anys, va ser detingut, jutjat i condemnat a morir en la creu. Tres dies després de ser enterrat va ressuscitar i quaranta dies després de la seua resurrecció va ascendir al cel.

Com veieu es tracta d'una història apassionant, en la qual es barregen realitat i mite; resultant realment difícil separar un d'un altre. El personatge de Jesús de Natzaret ha sigut estudiat per científics, historiadors, teòlegs; qüestionat per uns, adorat per molts...
Aquesta és, resumida, la història de Jesucrist, tal com està arreplegada en Els Evangelis, part fonamental del Nou Testament.

Jesús sí va existir i sabem més d'ell que de qualsevol palestí jueu abans del 70 dC. No va ser considerat significatiu per als historiadors del seu temps encara que Flavio Josefo i Tàcit es refereixen a Crist en els seus escrits. Va patir sota el poder de Ponç Pilat. De l'existència de Jesús de Nazaret no dubta cap historiador seriós. Per a l'historiador especialitzat en cultures antigues Michael Grant, ja mort, hi ha més evidència que va existir Jesús que la que tenim de famosos personatges històrics pagans.

Finalment, us deixe un enllaç molt interessant. Ací podrem trobar un documental sobre Jesús de Natzaret.
http://rtve.es/v/3975265

lunes, 14 de agosto de 2017

EL ROSTRE PACÍFIC DE L'ISLAM

Existeixen 1.200 milions de musulmans en el món i l'Islam és la religió que s'estén a més velocitat. Si les cruels matances que presenciem foren un tret típic d'aquesta fe i l'Islam inspirara i justificara veritablement tal violència, aquesta expansió i la presència creixent de musulmans a Europa i als Estats Units seria una perspectiva aterridora. Per fortuna, no és així.

La pròpia paraula Islam, que significa ‘submissió’, està relacionada amb l'àrab salam (pau). Quan el profeta Mahoma va lliurar als àrabs els textos d'inspiració divina coneguts com Alcorà, a principis del segle VII després de Crist, gran part de la seua missió va consistir precisament a acabar amb matances com les que hem vist a Nova York, a Washington, a França...

Resultado de imagen de islam L'Aràbia preislámica estava immersa en un cercle viciós de guerres en les quals les tribus lluitaven sense parar les unes contra les altres i vivien dedicades a la venjança i la contravenjança. Mahoma mateix va sobreviure a diversos intents d'assassinat; la primera comunitat musulmana va escapar per poc a l'extermini en la poderosa ciutat de la Meca. El profeta va haver de lliurar una guerra sagnant per a sobreviure, però, quan va considerar fora de perill la seua gent, va dedicar els seus esforços a construir una coalició pacífica de tribus i va aconseguir la victòria mitjançant una enginyosa i modèlica campanya de no-violència. Com l'Alcorà ‘va ser revelat’ en un context de guerra generalitzada, hi ha diversos fragments que aborden com dur a terme una lluita armada. En la península Aràbiga, la guerra era una cosa desesperada. No es comptava amb el fet que un cabdill perdonara la vida a ningú després d'una batalla; alguns manaments alcorànics semblen compartir aquest esperit. Déu ordena als musulmans ‘matar onsevulla que els trobes!’ (4:89). Als extremistes com Osama Bin Laden els agrada citar versicles, però ho fan de forma selectiva. No inclouen les exhortacions a la pau que solen seguir, en quasi tots els casos, a aquests passatges més virulents: ‘Per tant, si et deixen viure, i no et declaren la guerra, i t'ofereixen la pau, Déu no et permet que els faces mal’ (4:90).


És a dir, en l'Alcorà, l'única guerra permesa és la que es lliura en defensa pròpia. Els musulmans no poden iniciar les hostilitats (2:190). La guerra és sempre dolenta, però a voltes cal lluitar per a evitar una persecució com la que els habitants de la Meca van efectuar contra els musulmans (2:191, 2:217) o protegir uns valors decents (4:75, 22:40). L'Alcorà cita la Torà, el conjunt de les escriptures jueves, que permet la venjança ull per ull i dent per dent, però, igual que els evangelis, l'Alcorà suggereix que és una virtut renunciar a la venjança (5:45).

Resultado de imagen de islam
L'Islam no és addicte a la guerra i la jihad no és un dels seus ‘pilars’, una de les seues pràctiques essencials. El significat fonamental de la paraula jihad no és ‘guerra santa’, sinó ‘lluita’. Es refereix al dur esforç necessari per a portar la voluntat de Déu a la pràctica en tots els àmbits: personal, social i polític. Segons una tradició molt important i molt citada, Mahoma va dir als qui l’acompanyaven en el camí de tornada a casa després d'una batalla: ‘Tornem de la xicoteta jihad a la més gran’, la tasca molt més urgent i transcendental d'extirpar el mal de la societat i el nostre propi cor.

L'Islam no es va imposar per l'espasa. L'Alcorà hi insisteix: ‘No ha d'existir coacció en qüestions de fe!’ (2:256). Als musulmans se'ls exhorta constantment en el fet que respecten jueus i cristians, els ‘pobles del Llibre’, que adoren el mateix Déu (29:46). En unes paraules que citava Mahoma en un dels seus últims sermons, Déu els diu a tots els éssers humans: ‘Oh, poble! T'hem format en nacions i tribus perquè pugueu conèixer-vos’ (49:13).

D'on procedeixen les bombes suïcides, el segrest i la matança de civils innocents? L'Alcorà no dóna suport a aquests assassinats, ni molt menys; violen diversos dels seus preceptes més sagrats. Ara bé, al llarg del segle XX, en totes les grans religions va brollar aquesta faceta militant de devoció que sol denominar-se fonamentalisme com a forma de rebel·lió contra la modernitat. Tots els moviments fonamentalistes que he estudiat en el judaisme, el cristianisme i l'islam estan convençuts que la societat laica i liberal està obstinada a eliminar la religió. Com creuen que estan lluitant per la seua supervivència, els fonamentalistes se senten justificats, moltes vegades, per a ignorar els principis més compassius de la seua fe. No obstant això, el que fan és distorsionar la tradició.